Inexistència...

Estava tranquil•lament sentat amb els meus amics col•laborant vagament en una conversa com les de sempre, de que si haviem de quedar per fer tal cosa el cap de setmana que ve i que si tal persona estava rara últimament.

Com de costum jo feia els comentaris graciosos o els que fregaven lleugerament el mal gust, deixant a part l’incomprensió que sempre ha existit cap al meu humor macabre.
Vaig parar de parlar ràpidament per evitar discussions i em vaig mantenir lluny de la conversa al llarg d’un curtet periode de temps en el que no hi existia necessitat de que parlara, ja que es desviaba dels meus interessos.

Vaig eixir de la conversa al observar que la meua opinió ja no era necesaria. Aní a donar un xicotet passeig al voltant del lloc on es trobavem.
M'acomodí en un banc i vaig esbufejar per expulsar un poc d'aire carregat que sentia al pit, i de sobte...

Deixí d'escoltar durant un instant...
Em vaig tancar en mi mateix per trobar-me...
I de sobte... !!Vaig despertar!!

Vaig mirar amb tristesa al meu voltant intentant recordar nostàlgicament quan va ser l'última vegada que no vaig estar somnàmbul, intentant calcular quant de temps feia que no era realment jo.

Feia tant de temps que no gaudia del dolç tacte de la lògica i de l'amarg regust de la realitat passant suaument per la meua ment. Trobava a faltar aquest aire trist que em recorre per tot el meu ser i fa que els meus pensaments ballen en la foscor.

Per al meu desgrat, semblava ser que mentre jo estava tornant en mi la gent em reclamava preguntant-me perquè estava tan callat. Vaig esquivar els seus comentaris amb un "no passa res, estava mirant una cosa" i em reincorporí en la conversa per escoltar, però aquesta vegada no per participar, més bé per adonar-me que no entenia que feia realment allí parlant amb persones que no m’antenien...

Va anar passant la nit i fluint els successos, el temps seguia el seu curs sense detenir-se i el vent bressolava el meu pèl. Encara que intentava amagar-ho, la meua mirada delatava el meu estat d'ànim. No és que en eixe moment estiguera trist o content, simplement era com si la meua personalitat s’haguera mort.

No varen tardar a preocupar-se i preguntar-me si estava enfadat per alguna cosa, i els vaig contestar amb educació que no em passava res, que podien tranquil•litzar-se, que continuaren amb les seues coses, que jo tornaria en un moment...

Em vaig alçar suaument del banc i vaig estirar les meues cames que em demanaven a crits que les deixara ser lliures durant una nit.

Vaig mirar en quina direcció fluïa el vent i em vaig disposar a caminar amb el mateix sentit que ell. Vaig deixar que el meu cos manara sobre mi i em vaig amagar càlidament en la meua ment on poder parlar amb tranquil•litat.

Els meus peus i les meues cames es varen aliar per escapar de mi mateix i varen prendre el seu propi rumb, buscant els carrers més foscos i més gelats.

Amb un to agradable i una actitud afable vaig començar a discutir amb mi mateix, necessitava tornar a parlar amb algú que tinguera la capacitat d’entendre’m…

La conversa va ser molt fluïda, mai se'ns acabaven els temes dels quals parlar, i sempre teníem alguna discussió en la qual expressar les nostres opinions. Donava gust discutir d'aquesta manera, enèrgica però cordialment, sense faltar-nos al respecte, però dient el que pensàvem.

Em vaig despreocupar de tot i em vaig quedar submergit completament en la conversa, feia temps que necessitava esplaiar-me. A poc a poc vaig deixar d'adonar-me què direccions prenien els meus peus. Així, aprofitant que no ens adonàvem, el menyspreable pas del temps va aprofitar per fer-nos una de les seues bromes macabres...

Quan varem voler adonar-se havien passat hores sense haver-nos donat compte. Instintivament vaig agafar el meu mòbil per trobar-me tres trucades perdudes, borinot de mi no recordava que l’havia deixat en silenci feia poc...

Em vaig disculpar amb la meua ment i li vaig dir que ja parlaríem un altre dia, que ja era massa tard i m'havia d'anar. Va insistir un parell de vegades i es va oferir a acompanyar-me, però finalment li vaig convèncer que no era necessari, que no havia de preocupar-se per mi.

Em vaig allunyar ràpidament mentre em despedia i prometíem que tornaríem a veure'ns, esperavem que la pròxima vegada poguérem parlar més llargament.

Vaig demanar a les meues cames que treballaren un poquet i que em feren tornar prompte. Com era d'esperar al principi es varen queixar però finalment varen accedir a portar-me el més prompte possible.

Vaig buscar amb interes, però no vaig tardar molt en sentir rises que provenien d'en doblegar la cantonada. Les vaig reconèixer al moment…
Vaig saludar a tots i em vaig disculpar amb un sincer somriure. Feia temps que no sabien de mi, creien que m'havia anat a casa.

Els vaig dir que m’havia trobat amb un vell amic al que feia temps que no veia, que havíem estat parlant més del compte i que no varem tenir cura del temps que parlarem. No els mentia, era cert, feia molt de temps que no parlava amb ell.

Com era d'esperar em varen preguntar qui era i jo els vaig contestar que era algú que sempre han tingut al costat però a qui mai s'havien preocupat de conèixer.

Tots em varen mirar desconcertats i després de mofarse lleugerament varen tornar a la seua conversa anterior.

Em vaig incorporar de nou i abans de tornar a la meua letàrgia em vaig dir a mi mateix en veu baixa: "Bona nit…"

[#376] La falç de la lluna en l'estora de la foscor, forada el firmament perque les estreles ploren de dolor...